Quan vaig començar a pensar que la humanitat no valia per res? En quin moment em vaig adonar que tothom té la seva part de maldat i que aquesta sempre sorgeix en la situació més extrema? No ho recorde. L'única cosa que puc rememorar de la meva anterior vida són imatges borroses i difuses.
Estic caminant entre cases derruïdes, observant nens plorant i cadàvers en descomposició. Fa 9 mesos aquesta escena m'hauria causat tal dolor que no em podria haver sostingut de peu. Ara, puc veure que el meu cor s'ha tornat fred i insensible, que ja no li afecten les desgràcies alienes, ni tan sols les meves pròpies.
Tot va començar amb una simple manifestació, una protesta del poble que demanava drets i llibertats. Les idees que defensaven es van estendre per tot el país, que va començar a mobilitzar-se i a lluitar. Les autoritats van observar que l'única solució que els beneficiava era silenciar-los per sempre. Quan els soldats van començar a assassinar manifestants, l'odi va créixer. Els rebels, encegats pels seus ideals, es van rebaixar al seu nivell i van decidir efectuar una sèrie d'atemptats, volent demostrar als dirigents que no tenien por a lluitar.
Així va començar la nostra guerra. Encara que no s'hauria de parlar de “nostra”, sinó de “seva”. Persones com jo o com els nens que ara no troben als seus pares ens hem vist immersos en una lluita que no era la nostra, que no ens corresponia. I, no obstant això, nosaltres hem estat els que més hem sofert, ja que els rebels almenys morien per una causa, per defensar els seus principis. Nosaltres hem vist morir als nostres familiars per una cosa del que solament hem sentit parlar.
Interrompent les meves cavil·lacions, un soldat acaba de sortir d'una tenda i m'apunta amb un fusell. Vaig a morir. En realitat poc m'importa, així que no em preocupe ni tan sols de tancar els ulls i m'enfronto cara a cara al soldat.
En el moment en què aquest estreny el gallet i la bala surt disparada cap a mi, un home sorgeix de darrere del soldat i s'interposa entre el projectil i jo. Observe sorpresa com cau al sòl, abatut per l'arma. Aprofite la distracció del militar per sortir corrent.
Per què el desconegut m'ha protegit? Em volia ajudar de debò o simplement volia morir i acabar amb el seu sofriment?
En aquest moment noto com alguna cosa m'impacta en l'esquena. El soldat ha sabut reaccionar.
Solament em queden uns segons de vida, però em dóna temps a pensar que potser sí existeixi la bondat entre els éssers humans.
· · ·
Estic dins d’una tenda, pensant en què puc fer ara. Els meus companys han mort i el més intel·ligent seria tornar a la base militar. Però ho hauré de fer cautelosament, ja que els rebels estan sempre alerta.
Pense en la meua família i en la dels meus companys. Hui mateix xiquets s’han tornat orfes i dones s’han tornat viudes. I tot per culpa d’aquests “lluitadors del poble”. El meu odi creix conforme més pense en tot allò. Isc de la tenda lentament, subjectant la meua arma en la mà.
Camine uns metres observant el meu voltant, atent a qualsevol moviment sospitós. Aleshores, escolte un soroll. M’amage darrere d’una altra tenda i espere per a veure què passa. Puc observar a una xica que camina amb la mirada perduda. I si forma part dels rebels? Han sigut ells els que han assassinat als meus companys, als meus amics. Així que córrec fins a posarme davant d’ella i l’apunte amb el fusell. Ella em mira desafiant, com si no tinguera por a la mort. Sense pensar més, dispare. I just quan la bala ix de l’arma, un home surt de ninguna part i s’interposa entre la jove i jo.
No entenc bé el que ha passat, l’home ha caigut a terra i la xica segueix viva. I no solament això, sinó que està escapant. No puc deixar que se’n vaja, així que torne a disparar, aquesta vegada donant en el meu objectiu.
· · ·
Fa temps que les coses se’ns han eixit de les mans. Nosaltres ja no controlem la situació. Quan vam començar a protestar ho volíem fer de la manera més pacífica possible, però aleshores un grup de rebels van començar a fer atemptats i tot va canviar. Vam haver de lluitar amb armes, assassinar gent.
A mi m’acaben de disparar al braç i no tinc atenció mèdica: prompte em dessagnaré. No se si podria haver viscut molt més amb el pes de totes eixes morts a la meua esquena.
Acabe d’escoltar un soroll a fora de la tenda. Se que és perillós, però m’asome per a veure què ocorre. En eixe moment veig com un soldat està apuntat a una jove, que es queda recta sense por.
I si, abans de morir, aconsegueix fer una cosa bona, salvar una vida? Sense pensar-ho dues vegades, salte i em col·loque enmig dels dos. Una bala impacta en el meu pit, fent que la meua mort s’accelere.
Brúfol: Gènere de mamífers remugants de la família dels bòvids, de la subfamília dels bovins (Bubalus sp), grossos i de formes pesants, que comprèn el búfal indi (B. bubalis), el búfal cafre (obúfal africà) (B. caffer), el búfal negre de la sabana (B. ssp caffer) i el búfal roig de bosc (B. caffer ssp nanus).
