Error genétic
Carme sostenia el cap del xiquet amb delicadesa. Aquell bebè era el primer que havia nascut a partir d’una clonació i representava el poder que els humans estaven assolint front a la natura. Però per a ella era altra cosa molt més important, era el seu fill. Un fill que havia estat anys desitjant i que ja contemplava com un somni impossible, però que ara tenia als seus braços.
Tot havia ocorregut simplement implantant-li a un embrió l’ADN d’una cèl·lula del que seria el seu pare, Miguel. Més tard, es fica el fetus a l’úter de la mare i es continua com un embaràs normal. En la teoria tot sembla molt fàcil, però ningú havia aconseguit posar-ho en pràctica fins eixe moment. No sabien amb exactitud les alteracions que podien tindre els gens del bebè, així que el van examinar amb deteniment, fins declarar que no tenia cap variació notable.
Durant tot el procés, Carme havia estat contemplant embadalida, sense creure’s que per fi tenia un fill que anava a créixer i a convertir-se en una persona forta i sana.
La vida de la família va continuar tranquil·la i feliç. Els familiars que els visitaven es quedaven sorpresos al veure el paregut que tenia el xiquet amb el seu pare. La veritat és que a Miquel se li feia estrany pensar que un petit bebè seria exactament igual que ell quan es fera major, però ell havia fet qualsevol cosa per a poder sentir que era el seu fill. Tenir un fill clonat era un poc difícil de portar, ja que com era el primer, la premsa els assetjava amb preguntes i els científics de tot el món acudien a casa amb la intenció d’examinar al bebè. Però la parella estava, a pesar de tot, contenta i feliç, sense acabar encara de creure’s que havien aconseguit el seu somni més impossible, tenir una personeta que cuidar i ensenyar en cada un dels passos de la seua vida.
El seu pare va tornar dolorit després d’haver corregut uns quants quilometres en bicicleta. S’havia fet un tall al genoll amb una planta que havia fregat. Es va curar la ferida i tot va anar bé, però quan Carme estava banyant el xiquet es va adonar que Josep tenia la mateixa raspadura que el seu pare. Al principi van pensar que era una coincidència, però després, quan van veure com un bony en el cap de Miguel es reproduïa amb exactitud en el petit bebè, van començar a sospitar.
La parella, molt inquieta, va portar a Josep a la clínica científica per a que l’examinaren. Resaven per a que tot fóra una ximpleria, imaginacions de la seua ment de pares novells, que, tan preocupada com estava del seu fill, veia cada irregularitat com una malaltia en potència.
Però el seus desitjos no es van fer realitat, els científics van determinar que el que ocorria es tractava d’una estranya connexió entre el clonat i el seu origen, és a dir, el seu pare. Les malalties o ferides que el pare tinguera les transmetria al seu fill, inclosa la pitjor malaltia de totes, la mort.
Aquesta notícia va deixar destrossada la família, la mare es quedaria a la vegada sense home i sense fill, i potser les malalties per les que passara el pare serien massa fortes per a un petit xiquet. Haurien de cuidar-lo més que mai.
