Relat punts de vista

Quan vaig començar a pensar que la humanitat no valia per res? En quin moment em vaig adonar que tothom té la seva part de maldat i que aquesta sempre sorgeix en la situació més extrema? No ho recorde. L'única cosa que puc rememorar de la meva anterior vida són imatges borroses i difuses.

Estic caminant entre cases derruïdes, observant nens plorant i cadàvers en descomposició. Fa 9 mesos aquesta escena m'hauria causat tal dolor que no em podria haver sostingut de peu. Ara, puc veure que el meu cor s'ha tornat fred i insensible, que ja no li afecten les desgràcies alienes, ni tan sols les meves pròpies.

Tot va començar amb una simple manifestació, una protesta del poble que demanava drets i llibertats. Les idees que defensaven es van estendre per tot el país, que va començar a mobilitzar-se i a lluitar. Les autoritats van observar que l'única solució que els beneficiava era silenciar-los per sempre. Quan els soldats van començar a assassinar manifestants, l'odi va créixer. Els rebels, encegats pels seus ideals, es van rebaixar al seu nivell i van decidir efectuar una sèrie d'atemptats, volent demostrar als dirigents que no tenien por a lluitar.

Així va començar la nostra guerra. Encara que no s'hauria de parlar de “nostra”, sinó de “seva”. Persones com jo o com els nens que ara no troben als seus pares ens hem vist immersos en una lluita que no era la nostra, que no ens corresponia. I, no obstant això, nosaltres hem estat els que més hem sofert, ja que els rebels almenys morien per una causa, per defensar els seus principis. Nosaltres hem vist morir als nostres familiars per una cosa del que solament hem sentit parlar.

Interrompent les meves cavil·lacions, un soldat acaba de sortir d'una tenda i m'apunta amb un fusell. Vaig a morir. En realitat poc m'importa, així que no em preocupe ni tan sols de tancar els ulls i m'enfronto cara a cara al soldat.

En el moment en què aquest estreny el gallet i la bala surt disparada cap a mi, un home sorgeix de darrere del soldat i s'interposa entre el projectil i jo. Observe sorpresa com cau al sòl, abatut per l'arma. Aprofite la distracció del militar per sortir corrent.

Per què el desconegut m'ha protegit? Em volia ajudar de debò o simplement volia morir i acabar amb el seu sofriment?

En aquest moment noto com alguna cosa m'impacta en l'esquena. El soldat ha sabut reaccionar.

Solament em queden uns segons de vida, però em dóna temps a pensar que potser sí existeixi la bondat entre els éssers humans.

· · ·

Estic dins d’una tenda, pensant en què puc fer ara. Els meus companys han mort i el més intel·ligent seria tornar a la base militar. Però ho hauré de fer cautelosament, ja que els rebels estan sempre alerta.

Pense en la meua família i en la dels meus companys. Hui mateix xiquets s’han tornat orfes i dones s’han tornat viudes. I tot per culpa d’aquests “lluitadors del poble”. El meu odi creix conforme més pense en tot allò. Isc de la tenda lentament, subjectant la meua arma en la mà.

Camine uns metres observant el meu voltant, atent a qualsevol moviment sospitós. Aleshores, escolte un soroll. M’amage darrere d’una altra tenda i espere per a veure què passa. Puc observar a una xica que camina amb la mirada perduda. I si forma part dels rebels? Han sigut ells els que han assassinat als meus companys, als meus amics. Així que córrec fins a posarme davant d’ella i l’apunte amb el fusell. Ella em mira desafiant, com si no tinguera por a la mort. Sense pensar més, dispare. I just quan la bala ix de l’arma, un home surt de ninguna part i s’interposa entre la jove i jo.

No entenc bé el que ha passat, l’home ha caigut a terra i la xica segueix viva. I no solament això, sinó que està escapant. No puc deixar que se’n vaja, així que torne a disparar, aquesta vegada donant en el meu objectiu.

· · ·

Fa temps que les coses se’ns han eixit de les mans. Nosaltres ja no controlem la situació. Quan vam començar a protestar ho volíem fer de la manera més pacífica possible, però aleshores un grup de rebels van començar a fer atemptats i tot va canviar. Vam haver de lluitar amb armes, assassinar gent.

A mi m’acaben de disparar al braç i no tinc atenció mèdica: prompte em dessagnaré. No se si podria haver viscut molt més amb el pes de totes eixes morts a la meua esquena.

Acabe d’escoltar un soroll a fora de la tenda. Se que és perillós, però m’asome per a veure què ocorre. En eixe moment veig com un soldat està apuntat a una jove, que es queda recta sense por.

I si, abans de morir, aconsegueix fer una cosa bona, salvar una vida? Sense pensar-ho dues vegades, salte i em col·loque enmig dels dos. Una bala impacta en el meu pit, fent que la meua mort s’accelere.

Taller de cuina

Fa un par de setmanes, Eugènia ens va portar a la cuina de l’institut per a fer un taller. En primer lloc ens vam separar en tres g

rups per a fer tres plats, alguns més complicats que altres.

Un grup va fer uns canapès am

b pa, formatge, salmó i ou. Altre grup va fer una amanida de pasta amb fruita i en el meu grup vam fer pollastre farcit de verdures.

Al final ens vam menjar tot el que havíem cuinat. A mi em van agradar molt tots els plats i crec que aquest taller ha sigut una bona forma de començar a aprendre a cuinar.

Relat ciència ficció

Error genétic

Carme sostenia el cap del xiquet amb delicadesa. Aquell bebè era el primer que havia nascut a partir d’una clonació i representava el poder que els humans estaven assolint front a la natura. Però per a ella era altra cosa molt més important, era el seu fill. Un fill que havia estat anys desitjant i que ja contemplava com un somni impossible, però que ara tenia als seus braços.

Tot havia ocorregut simplement implantant-li a un embrió l’ADN d’una cèl·lula del que seria el seu pare, Miguel. Més tard, es fica el fetus a l’úter de la mare i es continua com un embaràs normal. En la teoria tot sembla molt fàcil, però ningú havia aconseguit posar-ho en pràctica fins eixe moment. No sabien amb exactitud les alteracions que podien tindre els gens del bebè, així que el van examinar amb deteniment, fins declarar que no tenia cap variació notable.

Durant tot el procés, Carme havia estat contemplant embadalida, sense creure’s que per fi tenia un fill que anava a créixer i a convertir-se en una persona forta i sana.

La vida de la família va continuar tranquil·la i feliç. Els familiars que els visitaven es quedaven sorpresos al veure el paregut que tenia el xiquet amb el seu pare. La veritat és que a Miquel se li feia estrany pensar que un petit bebè seria exactament igual que ell quan es fera major, però ell havia fet qualsevol cosa per a poder sentir que era el seu fill. Tenir un fill clonat era un poc difícil de portar, ja que com era el primer, la premsa els assetjava amb preguntes i els científics de tot el món acudien a casa amb la intenció d’examinar al bebè. Però la parella estava, a pesar de tot, contenta i feliç, sense acabar encara de creure’s que havien aconseguit el seu somni més impossible, tenir una personeta que cuidar i ensenyar en cada un dels passos de la seua vida.

El seu pare va tornar dolorit després d’haver corregut uns quants quilometres en bicicleta. S’havia fet un tall al genoll amb una planta que havia fregat. Es va curar la ferida i tot va anar bé, però quan Carme estava banyant el xiquet es va adonar que Josep tenia la mateixa raspadura que el seu pare. Al principi van pensar que era una coincidència, però després, quan van veure com un bony en el cap de Miguel es reproduïa amb exactitud en el petit bebè, van començar a sospitar.

La parella, molt inquieta, va portar a Josep a la clínica científica per a que l’examinaren. Resaven per a que tot fóra una ximpleria, imaginacions de la seua ment de pares novells, que, tan preocupada com estava del seu fill, veia cada irregularitat com una malaltia en potència.
Però el seus desitjos no es van fer realitat, els científics van determinar que el que ocorria es tractava d’una estranya connexió entre el clonat i el seu origen, és a dir, el seu pare. Les malalties o ferides que el pare tinguera les transmetria al seu fill, inclosa la pitjor malaltia de totes, la mort.

Aquesta notícia va deixar destrossada la família, la mare es quedaria a la vegada sense home i sense fill, i potser les malalties per les que passara el pare serien massa fortes per a un petit xiquet. Haurien de cuidar-lo més que mai.

Cartell del 8 de març: Dia de la dona

Aquest és el cartell que vaig fer per al 8 de març, el dia de la dona:

Notícia

Ací teniu la notícia que vam fer per a classe:

Cases destruïdes després de la catàstrofe.

Atac extraterrestre aniquila la població del planeta

Poques persones habiten ara el nostre món

Un estrany succés ha fet que la població de la Terra disminuÏsca a tan sols tres o quatre habitants. No se sap amb exactitud la quantitat de persones que han sobreviscut a aquest desastre.

Sobre les 12 del migdia una sobtada vibració va sorprendre a tots els habitants del planeta. Els que es trobaven a l’exterior van poder observar com el cel s’omplia de grans formacions d’estranys aparells, que hem pogut identificar com naus extraterrestres. Tot seguit, les cases es van enfonsar i les persones van caure-hi mortes.

Creiem que els estranys successos precedents a la catàstrofe tindrien alguna cosa que veure amb ella. Poques hores abans un estrany magnetisme va fer que els objectes metàl·lics eixiren disparats cap al terra, tan sols per uns segons. La gent no va donar-li molta importància, però ara podem relacionar aquesta raresa amb l’actual situació del planeta.

Després del desastre, hem esbrinat que els únics que han quedat vius estaven baix de l’aigua en el moment de la catàstrofe. Com que no hem trobat científics que estudien el fenomen, no podem saber com s’ha produït exactament aquesta desgràcia.

Els supervivents , un xiquet de 10 anys i una xica de 14, es troben commocionats per l’ocorregut. Les seues famílies han mort i ara es troben sols. Han declarat que es trobaven en un llac quan es va produir el desastre i que en eixir no van trobar ningú viu. Tots dos s’han ajuntat i han fet el que han pogut per a sobreviure. Els hem preguntat si s’havien trobat amb més supervivents, al que ens han contestat que, encara que han buscat, no han pogut donar amb més gent viva.

Encara que no sabem ben bé les seues intencions, suposem que els extraterrestres volen conquistar el nostre planeta, assassinant a tots els seus pobladors. No han aconseguit tot el que volien, però el futur dirà si els pocs habitants terrestres podran defensar el que queda de la Terra.

Los Molinos

La setmana passada vam anar d’excursió a una aula de natura, portada per la CAM, anomenada Los Molinos. En un principi anàvem a estar allí 2 nits i 3 dies, però la caldera de l’aigua calenta se’ls va trencar i vam haver d’acurtar el viatge un dia.

Quan vam arribar ens vam instal·lar en unes cabanyes molt boniques, amb quatre lliteres i una taula de fusta en el centre. Quan teníem temps lliure podíem estar en les habitacions i jugar a les cartes o llegir.

El primer dia, pel matí, vam fer una caminada per la Serra de Crevillent per conèixer un poc la zona i la seua flora i fauna. Ens van explicar un poc sobre les plantes que anàvem veient i sobre els senyals que ens podien indicar quin animal habitava allí. Vam visitar una antiga casa-cova, en la que es podien veure les habitacions amb mobles i tot. Finalment, vam visitar una mina d’aigua que actualment està buida.

Eixa mateixa vesprada ens van donar una xarrada sobre Astronomia, explicant sobre tot la possibilitat de que n’hi haguera vida en altres planetes. Primerament vam veure un vídeo molt impressionant en el que es podia apreciar com és de gran l’Univers i el petit que som nosaltres en comparació.

Després de veure el vídeo vam reflexionar en que era molt poc probable que no hi haguera cap mena de vida en ningun altre planeta. Així que ens van explicar les possibilitats de que n’hi haguera vida en alguns planetes del Sistema Solar, com en Mart, i després en altres de més enllà. Aquí podeu veure el vídeo, segur que us agrada molt:

El dia següent, després d’una nit movideta, vam tindre un taller sobre energies alternatives, on ens van explicar les diferents energies, sobretot la hidràulica i la solar. Ens van contar com en el lloc on estàvem havia hagut, feia molts anys, un molí d’aigua.

Eixa vesprada vam fer un petit joc amb els de 1er, que consistia en conèixer un poc més la fauna de la Serra de Crevillent. El meu grup no va quedar primer, però ens el vam passar bé.

Finalment, vam arreplegar totes les cabanyes i ens vam anar en l’autobús. Ens haguera agradat haver estat un dia més, però què podem fer...

Contra la violència de gènere

Vam veure aquest curt anomenat "Alguna n'habrà fet" el dia Contra la violència de gènere.

Aquest vídeo denuncia la violència de gènere i el masclisme d'una manera molt interessant. Comença amb una aixeta gotejant, omplint la pica. Mentre les gotes cauen, es poden escoltar expressions i conversacions en què es critiquen o es menyspreuen les dones. Homes que parlen entre ells, marits que discuteixen amb les seues dones... Poc a poc, les gotes van omplint la pica i al final s'ompli del tot.

Al final, un home ofega a la seua dona el la pica plena. Tot això és una metàfora que es refereix a que tot comença amb un comentari, però a poquet a poquet, els comentaris i le accions es van agrandant i poden arribar a alguna cosa molt més greu i acabar, fins i tot, amb un assasinat.

M'ha agradat el vídeo, perquè es veu la realitat d'ara, que encara hui hi ha homes que pensen que tenen el dret de fer el que vulguen amb les dones, que es consideren superiors a elles. Com també hi ha dones que accepten aquest comportament, per la raó que siga.

Hem d'intentar que poc a poc aquest comportament disminuisca i que al final s'erradique.